Un dels grups fòssils significatius de la comarca són els crustacis decàpodes, aquí representats per dos grans protagonistes de la paleontologia d'Osona.
Es poden dividir en dos grups. Els braquiürs, de contorn circular i de cua petita tipus "cabra de mar", i els macrurs, de cos allargat i de cua molt gran tipus "llagosta". Els més abundants són els braquiürs. Tenen una conservació excel.lent i es disposa d'exemplars excepcionals.
Foren estudiats per primera vegada per especialistes estrangers entre els anys 1853-1862. Cal destacar el gènere Colneptunus del Lutecià de Sant Julià de Vilatorta, Tavèrnoles, i Taradell, i els Harpactocarcinus i Menippe del Bartonià de Gurb i Santa Cecília de Voltregà. Dels macrurs se'n troben fragments, preferentment tenalles, difícils de reconèixer a nivell popular. Gairebé tots es localitzen en el Lutecià de Tavertet, Folgueroles, Tavèrnoles, i Taradell.
A finals de l'Eocè (Priabonià, 35 milions d'anys), a l'actual comarca d'Osona es va desenvolupar un biotop marí protegit i poc profund on els sediments carbonatats es depositaven en capes fines. El fons marí era pobre en oxigen (anòxia), amb catifes microbianes que atrapaven els peixos que queien morts i on quedaven ràpidament coberts pels sediments. En no poder-se separar o dispersar, els esquelets dels peixos apareixen en general articulats, amb empremptes de les parts toves i espines. La falta d'oxigen impediria l'establiment de fauna bentònica i en facilitaria la preservació.
La posterior mineralització de les restes (diagènesi), sobretot per minerals de ferro (pirita i goethita), va reforçar la conservació dels exemplars. Les reaccions i condicions postsedimentàries van convertir els cossos en unes veritables "mòmies", conservant estampacions d'estructures de pells, escates i ossos amb uns colors que recorden el nacre. Les famílies de peixos que s'han pogut reconèixer fins ara pertanyen als clupeids, sinodòntids, i percomorfes,
Sense ser un cas excepcional, la troballa de presses de peixos dins de l'estòmac d'altres peixos fòssils no deixa de constituir una raresa. En els exemplars figurats, la captura de les presses a jujtar per la posició de les respectives columnes vertebrals a l'interior del cos del depredador, varen ser empassats, un pel cap i l'altre per la cua. Això faria pensar que en el primer cas fos una estratègia d'agafar el peix per descuit. En el últim supòsit s'endevina perfectament que va existir una verdadera persecució entre el depredador i la presa.
En els esdeveniments relacionats amb el trànsit intestinal es nota la presència d'abundants copròlits, la coloració dels quals sol ser de color blanquinós, i de compostos de matèries fosfatades per mineralització. En la fotografia adjunta la presa ha estat acolorida de verd per fer més palesa la diferència.
* This Blog is written in Catalan Language.
Fotos: Paulí Gispert. Octubre de 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada