La Lluna transita per davant del Sol.
En aquesta perspectiva, impossible des de la Terra, la Lluna passa per davant del Sol sense eclipsar-lo. Aquest trànsit només es pot veure des d'una sonda que en feia el seguiment des de darrera de la Terra. La Lluna es veu molt més petita de com la veiem normalment perquè la nau estava molt més allunyada de la Lluna del que nosaltres ho estem en la Terra.
Fotografia en l'ultraviolat. STEREO-B (any 2007).
Imatges del Sol en l'ultraviolat.
Les flamarades solars tenen lloc quan l'energia magnètica acumulada a l'atmosfera exterior del Sol, la corona és alliberada de sobte. Això produeix un esclat de radiació que inclou les ones de ràdio, els raigs X, i els raigs gamma. L'energia que desprèn una flamarada solar equival a l'explosió de milions de bombes d'hidrogen juntes.
Superior esquerra: arc de bucles post-flamarada en ràpid procés de refredament. Els bucles post-refredament tenen lloc en les hores posteriors a una flamarada. Es formen quan el material es condensa a l'interior de la corona i torna a la superfície lliscant pels bucles. TRACE (any 2000).
Inferior esquerra: sistema de bucles post-flamarada en procés de refredament i drenatge. TRACE (any 2000).
Superior centre: activitat magnètica del Sol a la base de bucles coronals. TRACE (any 2001).
Inferior centre: arc de bucles en ràpid procés de refredament. TRACE (any 2000).
Superior dreta: bucle post-flamarada en procés de refredament. TRACE (any 2001).
Inferior dreta: una gran flamarada de raigs X. TRACE (any 2002).
A la dreta de la imatge es pot veure Europa, el segon satèl.lit major més proper a Júpiter. Europa és una mica més petita que la Lluna terrestre. A l'esquerra hi ha la Gran Taca Vermella, un enorme sistema tempestuós que triplica la mida de la Terra.
Fotografia composta en mosaic. Voyager (any 1979).
La superfície d'Europa, un dels cossos més enigmàtics del sistema solar, és plena de falles entrecreuades i cadenes muntanyoses en forma de corba. L'enorme oceà cobert de gel que conté aquest satèl.lit es manté calent gràcies als efectes gravitatoris de Júpiter i els altres satèl.lits, i potser també per volcans en el fons marí.
Fotografia composta en mosaic. Galileo (any 1998).
Io, el satèl.lit volcànic de Júpiter, és la taca daurada que apareix a la dreta de la imatge emergint per darrera de l'hemisferi nocturn del planeta. El llindar nocturn de Júpiter l'oculta parcialment.
Fotografia composta en mosaic. Voyager 1 (any 1979).
Mimas, un petit satèl.lit de Saturn, vagareja per davant de la latitud septentrional del planeta. Les línies llargues i obscures són ombres projectades pels anells de Saturn. Els raigs solars fan un llarg recorregut per l'atmosfera i donen a la superfície gasosa aquest to blavós. El sud és a la part superior de la imatge.
Fotografia composta en mosaic. Cassini (any 2005).
Panoràmica espectacular sobre les regions septentrionals de Saturn, on l'hivern de l'hemisferi nord manté el pol encara dins de la foscor. Els anells projecten una banda d'ombres sobre aquest món gegant gasós.
Fotografia composta en mosaic. Cassini (any 2007).
Esquerra: L'atmosfera de Tità.
L'est se situa a dalt en aquesta vista del pol nord de Tità, satèl.lit de Saturn, on es distingueixen diferents capes atmosfèriques. Les molècules de metà situades a l'atmosfera superior dispersen la llum solar i produeixen aquest color blau. Tenyides d'un marró calitjós i repletes de molècules orgàniques, s'hi observen algunes capes més profundes d'aquesta atmosfera constituïda sobre tot per nitrogen. Tità és l'únic satèl.lit amb una atmosfera densa.
Fotografia composta en mosaic. Cassini (any 2005).
Dreta: Neptú i Tritó.
Aquesta panoràmica creixent del planeta més remot del sistema solar i el seu satèl.lit Tritó és una de les darreres imatges enregistrades per la Voyager 2 abans d'endinsar-se a tota velocitat en l'espai interestel.lar després d'haver estudiat tots els gegants gasosos del sistema solar exterior. Voyager 2 (any 1989).
Fotos: Paulí Gispert. Març de 2018.
* This Blog is written in Catalan Language.
